Clareja amb cabells llargs el dia corbat de les dones,
Que poc és un sol dia, germanes, que poc
perquè el món acumuli flors front a les nostres cases!
Del bressol on vam néixer fins la tomba on dormirem
-tota l’atropellada ruta de les nostres vides haurien
de pavimentar de flors per celebrar-nos
Nosaltres volem veure i olorar les flors.
Volem flors dels que no s’alegraren quan vam néixer femelles
enlloc de mascles,
Volem flors dels que ens tallaren el clítoris
I dels que ens embenaren els peus.
Volem flors de qui no ens portaren al col·legi perquè
cuidéssim als germans i ajudéssim a la cuina
o carreguéssim al bebè per a donar més llàstima quan demanéssim almoina.
Flors del que es ficà al llit de nit i ens tapà la boca per
violar-nos mentre la nostra mare dormia.
Volem flors del que ens pagà menys pel treball més pesat
I del que ens acomiadà quan se n’adonà que estàvem embarassades.
Volem flors del qui ens condemnà a mort forçant-nos a parir
a risc de les nostres vides.
Volem flors del que es protegeix del mal pensament
obligant-nos al vel i a cobrir-nos el cos.
Del que ens prohibeix sortir al carrer sense un home que ens escorti.
Volem flors dels que ens cremaren per bruixes
I ens tancaren per boges
Flors del que ens pega, del que s’emborratxa.
Flors de les que s’acarnissen contra les seves filles, les seves mares i les
seves nores.
Tantes flors serien necessàries per a assecar els humits pantans
on l’aigua dels nostres ulls es fa fang;
arenes movedisses empassant-nos i escupint-nos,
de les que tenaces, una a una, haurem de sorgir
si és que ha de perdurar la terra ferma.
Clareja amb els cabells llargs el dia corbat de les dones.
Volem flors avui. El què ens pertoca.
El jardí del que ens expulsaren.
GIOCONDA BELLI
